Bienvenidos

Intentando entender el presente con trozos de nuestro pasado

sábado, 28 de abril de 2012

Estancs d’antany



Cap els anys vint, hi havia tretze estancs a la nostra ciutat en el transcurs del temps, anaren plegant un darrera l’altre.
Un dels estancs més antics, potser era dels primers que s’establiren a Badalona estava establert a una casa del carrer Francesc Layret, al costat de la Societat Coral Alba. Aquest estanc gaudia de gran popularitat per la seva situació tan cèntrica.  L’Emilio y la Laieta, ja entrats en anys, tenien un tracte amable i servicial que inspirava simpatia a la clientela. A tota hora hi entraven els fumadors, els compradors de llumins, segells i paperam oficial. Els bons amics de l’Emilio quan entraven per a comprar el tabac, acostumaven a entaular una estona de conversa. A vegades, el vespre s’hi formava una tertulia animada. L’estanc fou tancat quan els dos estanquers emprengueren el cami del cementiri.


A la casa nùmero 71 del carrer de la Creu, existia l’estanc d’en Pere de Girona, regentat per la Marieta, la seva dona. Val a dir que l’estanc va tenir sempre una vida pròspera. Cap allà els anys vint, en Pere trasl·ladà l’estanc a la casa del mateix carrer, cantonada del carrer de Colom, avui hi ha la farmàcia.

L’estanc de Can Doru estava a la casa nùmero 49 del carrer del Mar, al costat de Ca la Quima llaunera. L’estanquer és deia Ricard Campanys. Dues germanes madures i grassonetes, despatxaven el tabac i els dècims de la lotería. Realment, era molt concorregut. Cal remarcar, que els estancs eren negocis familiars que, no tancaven la porta a l’hora de dinar.

Al carrer de Sant Isidre hi havia un estanc molt freqüentat, gairabé tocant a la cantonada del carrer Marina i al devant de el Casinet.Era una entradeta estreta i esquifida amb un taulell de fusta i uns prestatges, amb els articles per a fer fum. Hi entraven els treballadors de les fàbriques pròximes i aquells que anaven agafar el tren, comprar el tabac i dir quatre paraules a la Conxita, una xicota bufona, mig figurí de casa de modes, riallera i viva com estornell. L’estanquera sabia guanyar·se amb la seva simpatia, la natural deferència dels fatxendes, rodasoques, gratapallers, saltamarges i dels aficionats a les faldilles


Un estanc que gaudia de molta popularitat era el d’en Manolo Santillana. Un estanquer faceciós, divertit i empaltat d’esportiu. Tenía un aire aplomat, amb un rostre de procónsul romà. Saludava al client amb una inclinació ceremoniosa  i amb l’obligada mitja rialla. L’estanc estava devant de Can Màrtir, a la parada del tranvía de Badalona a Barcelona.

A la plaça de l’oli, hi havia l’estanc dels germans Vilà. Hi entrava una clientela fitxa composta dels veïns de Dalt la Vila. També hi acudia la quitxalla per a comprar certes fusteses per a llur divertiment. Més endavant l’estanc fou regentat per en Santigosa, fins el dia que plegà.

Al carrer d’en Prim, existia un estanc sense pretencions, entre el carrer Rivero i el carrer de Santiago Rusiñol, l’estanquer  és deia Viscarri, un home trempat, i molt enraonador.

A la riera de Sant Jeroni gairabé devant de Can Cabanyes s’hi havia establert un petit estanc sense història. L’estanquer despatxava tabac, diaris, revistes i jocs infantils, en una entradeta petita com un confesionari.

Al final del carrer del Carme, cantonada al carrer del Magatzem, en Pere Bigas havia obert un estanc, conegut per Can Xarxer. Era l’estanc predilecte dels pescadors i peixaters, grans fumadors de caliquenyos i de picadura per la pipa. Aquest estanc fa temps que no existeix.

Els estanquers ja són mort i enterrats fa estona.

PINDARO

miércoles, 25 de abril de 2012

Can Mercader


La gran fàbrica de teixits a filatura , Fabra i Coats, era coneguda per Can Mercader, des de la seva fundació. Antany, els badalonis li donarem aquest nom, perqué el fundador de la fàbrica es deia Mercader. Aquesta important fàbrica que donava treball a teixidors i altres obrers, estava emplazada entre la carretera de Madrid a França i, els carrers de Triomf i Jovellar.

Durant molts anys, l’activitat fabril fou extraordinaria, sobretot en els anys de la guerra europea. Però més endavant, la indùstria textil trevessà una etapa durant la cual les coses no anavem prou bé. Evidentment les circunstancies no eren gens favorables. Aleshores els propietaris de Can Mercader, decidiren traspassar la fàbrica a l’empresa Fabra i Coats, una raó social anglesa. Malgrat el Calvi del nom, els treballadors i els badalonis, continuarem anomenant Can Mercader i, no els treiem d’aquí.

En el transcurs dels anys 1936-1939, les empreses amb capital estranger, es veiem obligats a colol·locar la bandera de la seva nació en un lloc visible. Hi ha encara el record de la bandera anglesa incimbellada damunt el dipósit metal·lic d’aigua.
1954 Foto de Rosa Beltrán Antich

En aquells tres anys turbulents i desordenats, l’empresa creà un economat amb articles de primera necessitat, on el treballadors de la fàbrica podien adquirir·los a preus més econòmics que a les tendes de queviures,i encara més, perqué els principals articles alimentaris anaven racionats. Aquell economat va subsistir fins que la fàbrica tanca les portes.

En el anys 60 la direcció de l’empresa Fabra i Coats, determinà tral·ladar la fabricació a la gran fàbrica de Sant Andreu. Per tant, la fàbrica restà abandonada uns anys, fins que la Caixa de Pensions per a la Vellesa la va comprar.

Un cop s’hagué desembarassat la maquinària de totes les seccions, uns escamots enderrocaren la grandiosa nau,en un tres i no res, i sense perdre l’alé, aterraren en poques setmanes les restants edificacions i, inclús emprearen la dinamita per a enllestir més prompte. El terreny on alguns treballadors tenien el seu hortet per a cultivar verdures i llegums, vorejat d’arbres fruiters, fou barbarement destruit. L’espai, tanmateix, restà convertit en un solar inmens, encerclat per les antigues parets.

En aquest solar espaiós, i solitari, els veïns i la gent d’altres carrers hi abandonaven les escombraries i les deixalles miserables que feien nosa a les cases. En poc temps quedà invadit d’herbes parasitàries i ensems era el lloc d’esbarjo de la quitxalla dels carrers propers.

1973 Pisos de Can Mercader
 Uns anys despés de la destrucció de la fàbrica, unes empreses de la construcció, hi aixecarem uns blocs d’habitatges, d’una arquitectura difícil de digerir. Els blocs d’arran la carretera presenten un aspecte estrany, estrafalari; tenem la semblanza dels edificis militars hitlerians, per el seus tons grissos i les finestres estretes.

Al devant, hi ha uns terraplens coberts de gespa, amb pins, una olivera, altres arbres i fins i tot s’hi troba un petit camp d’esports. A la nit tot el conjunt resta ombrivol, trist i fùnebre, adhuc l’enllumenat es pobre i deficient. Tot plegat, ofereix un cert aire tenebrós d’una pel·licula amb escenes de terror i mesteri, com aquelles de l’Alfred Hitchcok.


Actualment, tots el badalonis en recordança de la fàbrica de Can Mercader quan parlem dels pisos de la Caixa, per a situar llur empleçament els anomenaven així:
el pisos de Can Mercader.

Sigui com sigui, el nom ha quedat perpetuat per sempre més.

PINDARO


lunes, 23 de abril de 2012

31 Enero 1911 La noche Trágica


A cosa de mediodía empezó a desarrollarse en esta zona un temporal de agua y viento, haciéndose éste más violento a medida que avanzaba la tarde.
Como el día había amanecido con buen tiempo, salieron como de ordinario a sus faenas casi todas las barcas pesqueras de los puertos de la costa, sorprendiéndolas por la tarde el brusco cambio del estado atmosférico.
A cosa de las cuatro de la tarde el temporal se hizo imponente, soplando fortísimas rachas de viento del E. y del N.E., que ocasionó muchos naufragios de las barcas que no tuvieron tiempo de refugiarse en sitio seguro de la costa.
Varias de las barcas de las matrículas de Vilasar, Badalona y Mataró, que pescaban sardina en aguas de Barcelona, consiguieron refugiarse en este puerto, pero otras, no pudiendo hacerlo, pidieron auxilio, lo cual fue visto por el vigía de Montjuic, que inspeccionaba minuciosamente el horizonte, comunicándolo a la corporación de prácticos.
Estos, al tener noticia del peligro que corrían dichas embarcaciones, dispusieron salieran en su busca los remolcadores Cataluña y Montserrat, lo cual hicieron éstos prontamente, recorriendo la costa, encontrando a 5 de dichas barcas, que pescaban sardina, remolcándolas a este puerto.
Vanguardia 1-2-1911


La explicación del servicio Meteorológico de Catalunya un siglo después:


“Después de diversos días seguidos de bonanza, el día 31 de enero de 1911 se levantó de nuevo con el mar calmado y el cielo entre sereno y un poco nuboso, por lo que los pescadores salieron como cada día a faenar. A media mañana, sin embargo, una masa de nubes muy compacta comenzó a meterse desde levante hacia poniente e hizo encender las luces de alarma, pero la velocidad a la que el frente se desplazaba era demasiado rápida para que las barcas que se encontraban mar adentro pudieran regresar a la costa. El viento comenzó a soplar muy fuerte, primero de ‘gregal’ y después de levante y ‘xaloc’, el mar se embraveció rápidamente y, según las crónicas de la época, las olas superaron los 8 metros de altura en el puerto de Barcelona(…). Las rachas de viento alcanzaron los 80 km por hora”.


 
Al día siguiente se comenzó una campaña benéfica para recoger fondos, incluso se recibió ayuda del extranjero, hay que tener en cuenta que en aquella época la muerte del cabeza de familia dejaba en una situación difícil a la viuda, y en algunos casos habían desaparecido familias enteras en el temporal. Con este objetivo se editó una postal recordatorio de la “Nit terrible” con una pequeña estrofa que explicaba el desastre vivido,

De fills de les nostres platges
¡ho mar, bé te n'has dragat!
En les lluites de la pàtria
tu també en vols prendre part.








Según la Vanguardia el total de muertos en Catalunya  fué 83.


Los pescadores de Badalona fueron 11:

Joan Grau Canals,
Francesc Vidal Giralt,
Pasqual i Joan Blanch Barbosa,
Joaquim Camps Vidal,
Salvador Fonollà Giralt,
Pere Grau Vidal,
Andreu Grau Olivé,
Francesc Teixidó Teixidó,
Gaspar Teixidó Ventura i
Bonaventura Jané Mayolas.


Meses más tardes los estudiantes de Barcelona hicieron una colecta y fueron casa por casa repartiendo el dinero recaudado entre las familias que habían perdido a un familiar.


Llegada de los estudiantes a Badalona


 

sábado, 21 de abril de 2012

Una troballa sensacional


Un dia del de l’any 1917, fou un dia memorable, inoblidable, esdevingué un fet trascendental. És tractava d’una troballa sensacional.
Segons la versió d’en Josep Cortinas (Pep de la Burra) en Gaietà Antonio Gatell, conegut per en Tonet de Cal Curt, patró d’una barca de palangre, fou qui va descubrir la troballa.
 Un matí en Gaietà i els seus remitgers embarcarem per anar a pescar. Quan és trobaven a una distància determinada de la platja, van veure flotar una quantitat enorme de bótes, barrils i caixes de fusta, aquells pescadors quedaren sorpresos, si més no, bocabadats. Tot el conjunt que flotava, era procedent d’un vaixell neutral que, havia naufragat o del torpede llançat per un submari Alemany.
Foto: Josep Brangulí


Aleshores, en Gaietà i els remitgers sense pensar-ho gaire, decidiren pescar algunes bòtes, però abans, llançaren les pedres de l’esquer que portaven al fons de la barca a l’aigua. Al mateix temps els pescadors d’altres barques acudiren allà i embarcaren unes botes i uns quants barrils.

Un cop hagueren efectuat la recuperació, tots els pescadors ho depositaren a la sorra de la platja. Ben aviat, s’escampà pertot arreu la noticia de la troballa sensacional. No cal dir que l’inesperat esdevinement despertà la curiositat general. Nombrosos grups de badocs acudien a tothora, com les mosques a la mel. La concentración de bòtes de greixos, barrils d’olis mineral, caixes de fulles de tabac i d’altres articles i matèries, estava emplazada quasi enfront de l’edifici del Coro de Marina.

L’enedemà els pescadors portaren la noticia de la troballa a la Comandancia de Marina, regentada pel comandant que és deia Riera, el qual va manar que no retardessin la pesca de tot el què encara flotava. Tot seguit, tots els descobridors retornaren a la pesca. Al final de la pesca, havien embarcat entre tots plegats un bon nombre de bòtes, barrils i caixes. En total; se’n comptaven cent trenta. La vigilància anava a càrrec de parelles de carabiners.

Durant els dies que aquella grandiosa troballa restà exposada a la curiositat pública, molts nois algunes tardes deixaren d’anar a l’escola. Uns nois de meu carrer també férem “campana”.
Un dia, els pescadors trasl·ladaren tota la troballa a l’edifici del carrer Sant Isidre, en el qual, anys enrera existia la fàbrica de galetes d l’excalde Palay. Inmediatament tot plegat fou pasat a la venda.Uns Industrials ho compraren en un tres i no res i a bons preus. En realitat era una autèntica i veritable ganga.

Un cop realitzada la venda, els pescadors és repartiren cadascun la part corresponent. Una setmana després, formaren una comissió per a nar a l’encontre del comandant Riera. Li feren ofrena d’un artistic pergami, un retrat de la troballa, un bastó amb el puny d’or i un feix de billets del Banco de España. En Riera acepta els objetes, però, refusà els billets, va decidir que la quantitat de pessetes fos emprada en la fundació del gremi de pescadors.

Segons deien els francòfils, els compradors eren germanòfils, afirmaven que havien adquirit les matèries per què sentien fervorosa admiració pels alemanys. Cal aclarar el fet, en els anys de la primera guerra europea existia certa pugna aferrissada entre francòfils i germanòfils.

Sigui dit tot passat, un company del meu carrer, estirà un grapat de fulles de tabac d’una caixa i les posà a asecar al sol. Jo vaig fumar d’aquell tabac que era res d l’altre mon. Certament, fou el meu primer cigarret. A partir d’aleshores no he deixat de fumar.

Joan Abril
                                                                     ****************
Segon el llibre Història gràfica de Badalona 1880-1939, el 15 de maig de 1917 van trobar-se mar en dins amb més de 800 barrils, foren subhastats i se n’obtingué un import net de 100.000 pessetes.


Recorte de "Gent Nova" del 17 de Mayo de 1917






jueves, 19 de abril de 2012

Roca i Pi (Baró de Marmellar)


óleo del Museu de Badalona
  
Va néixer a Barcelona, al carrer de Mercaders, número 25, el 18 de Juliol de 1780. El 1835, va venir a residir a Badalona junt amb els seus germans: Joaquim, capellà ejemplar i Raimunda, amable i bondadosa. Els tres germans habitaven la casa número 47, avui 43, del carrer del Mar.
La casa es convertí ben aviat en una mena de consultori per a socórrer les familias pobres. Vicenç de Roca i Pi pagava els lloguers de la gent necessitada, proporcionava el metge als malalts sense recursos i, encara més:sufragava les despeses d’alletament de les criatures dels treballadors indigents.
Va adquirir la fàbrica de Can Gusi per a transformar-la en un asil destinat als badalonis vells i pobres.





Can Gusi
Va morir el 9 de juliol del 1852, quan li mancaven pocs dies per a cumplir 72 anys. Està enterrat al cementiri de Sant Gervasi.

Badalona perpetuà la memòria del noble i caritatiu Vicenç de Roca i Pi erigint un artistic monument al mig de la nostra Rambla, obra de Torquat Tasso,monument que fou inaugurat el 15 d’agost de 1894.

Abans estava al mig de la Rambla

                                                                                       
                                                                                                      Llegat Roca i Pi

 
 
 Va fer testament devant el Notari  Sr. D. Manuel Lafont Thomas, el 14 d’octubre de 1842 , en el que llegà tots el seus béns, a favor de”la gent pobre, malalts i desvalguts domiciliats a Badalona”, encomanant al rector de la Parròquia Santa Maria de Badalona i al Vicari de la mateixa, aixi com al hereu de la familia anomenada Rosés, amic de tota confiança de D. Vicenç , el compliment dels seus desitjos, materialitzats en el que avui dia és la Fundació privada llegat Roca i Pi.






El testament

“Dejo y lego por iguales partes a mis hermanos Don Joaquín y Doña María Raimunda de Roca i Pi, todas las casas, tierras y censos que yo he comprado y mejoras que he hecho en los patrimonios de nuestros señores padres junto con los muebles y ropa blanca de uso que lleva mis iniciales.
De la mitad correspondiente a Doña María Raimunda podrá ella disponer a sus libres voluntades en el caso de fallecer con hijos legítimos y naturales que lleguen a la edad y no teniéndolos quiero que el sobreviviente de los dos hermanos adquiera la mitad legada al pre-muerto y que usufructue y disfrute de ambas mitades por durante su vidas natural; después empero de su muerte, quiero y dispongo a favor de los pobres y enfermos, domiciliados en Badalona, de sus mujeres y familia, de las cuatro casas que poseo en Barcelona.
Nombro administradores de las expresadas casas, pieza de tierra y censo al Rdo. Cura párroco y Vicario que son y serán de la parroquia de Badalona y al heredero de la casa llamada Rosés, y su líquido producto lo invertirán en socorro de los pobres enfermos, sus esposas y familias de Badalona, pagándolas en sus enfermedades el médico o facultativo que ellos eligieren, toda suerte de medicinas con buen caldo de gallina, y la mujer o mujeres necesarias para que sean bien asistidos de día y de noche y en su convalecencia le suministrarán lo que tenga menester para conseguir su perfecto restablecimiento.
Dejo a la discreción y  a la conciencia de los administradores la justa y extracta distribución de las mencionadas rentas, atendiendo a la mayor o menor necesidad de los enfermos; en caso de ser estos muchos y no alcanzar a todos la asistencia en el modo que llevo dispuesto, y en el quedar algún sobrante a fin del año, se invertirá en hacer acopio de camas y ropa blanca que servirán después para la mayor asistencia y aseo de los enfermos”.

Rocaipi.com

************
Los problemas que ha traido el testamento es otro tema, que no tiene nada que ver con el buen corazón y el buen hacer del Sr. Roca i Pi.

Dede 1943 su nuevo emplazamiento es alineada con la calle del Carme

lunes, 16 de abril de 2012

La Vía Augusta


 
En el curs dels anys, uns il·lustres historiadors han donat a conèixer alguns detalls concrets de l’itinerari de la Vía Augusta. Segons ells, la Vía Augusta travessava el Pirineu per el Coll de Penissars, seguia per l’encisadora plana empordanesa i entrava a la comarca de la Selva. Els itineraris dels vasos apol·linaris trobats en les excavacions fetes a Vicarel·lo (Itália) a l’any 1852, atesten el pas de la Vía Augusta pel Maresme. A partir de la ciutat d’Iluro(Mataró), travessava moltes Vilas romanes. No fa pas gaires anys que entre Premiá de Dalt i Vilassar de Mar, apareguè en el Camí del Mig, una pedra miliar cilindrica amb aquesta inscripción:
                                                             PONTIF….SVMVS. VIA AVGVSTA

Després del turó de Montgat, el traçat passava arran d’una vila sumptuosa. Quan construirán l’autopista, les maquines excavadores destruiren totalment les parets i els paviments romans. En realitzar les excavacions per a edificar les noves naus industrials de la fàbrica PIHER, aparegueren uns vint metres de l’empredrat de la Via Augusta, semblant al de la Via Appia de Roma. Desgraciadament, fou destruit i les lloses foren abandonades sense donar·hi importancia. Val mes no pensar·hi. Després de la riera Canyadó, passava pel terreny, o hi ha avui els magnifics parcs de Ca l’Arnús i el de Can Solei, fins a trobar les muralles i la porta d’entrada de la ciutat de Baetulo.

Així, doncs, ara que ve a tomb, cal dir que avui el conductors dels vehicles que ciruculen pel devant del nostre Museu, no saben que roden pel damunt del traçat de la Via Augusta. Per estrany que sembli, a uns cinc metres de profunditat, existeixen les ruines romanes de l’antiga Baetulo. L’empedrat ens parla del trànsit de carretes, de caravanes i, de pas de nombroses legions romanes. Les pedres de les muralles expliquen una corrua llarguissima de turbulències; guerres, invasions, saqueigs i misèries.
Vía Augusta


I el que són les coses; heus ací tanmateix, que al cap de dos mil anys i escaig, la Badalona dels anys vuitanta, ha recuperat el nom de la carretera romana. Ara lleguim les plaques que la perpetuen: Vía Augusta.

A la cantonada del carrer la Costa, s’enderrocaren unes cases velles per a construi·hi un alterós edifici d’habitatges. Els arqueòlogs efectuaren excavacions i, aquí descobriren una part de l’empredrat de la Via Augusta fet amb còdols del riu.

Camí Can Hospital Foto de Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
Més enllà de la riera de Sant Jeroni, el traçat romà es conservà durant molts sigles; hom el podia reseguir uns tres quilòmetres. En el decurs dels anys, prengué el nom de carreteresa antiga de València. En poc temps, els edificis i les fàbriques l’han fet desapareixer. Actualement es conserva només un tros que va des de el carrer de Saragossa, fins al torrent d’en Valls . Aquí subsisteix  un grup de cases velles, rùstiques, per sota de les cuals passava el rec que regava els Camps de la Mina fins a la Plana del Cal Corb.
calçada romana ,bòvila "El submarí"

Arran del torrent d’en Valls, existia el forn d’obra d’en Valls i al seu costat, la bòvila d’en Garibaldi (l’autopista la féu desapareixer). Davant la bòvila hi havia Can Guitarra (avui esglèsia de Sant Jaume) a poques passes l’hort nou de Can Mencus i a prop del carrer Weyler Cal Buriller. Més endavant passava arran de les parets de la fàbrica de galetes “La Glória”, Ca l’Hospital, Can Mena, al peu de la bòvila “El submarí” i es perdia prop de Sant Adrià.





Els grans carrers i les noves construccions d’habitatges, han desfigurat completamente el paisatge urbà. Ensems s’ha esborrat el traçat de l’antiga carretera de València.


PINDARO (escrit  els anys 80)

 

lunes, 9 de abril de 2012

Restaurant Can Ramonet

El record nostàlgic de l’art culinari de can Ramonet constitueix per a molts badalonis un motiu ben agradable. Havia estat el restaurant més distinguit de Badalona. Era un dels restaurants més acreditats de la costa, que havia adquirit, al cap dels anys un fabulós prestigi gastronòmic de primera categoria. Aquest prestigi es fonamentava en l’excel·lent qualitat dels menús. En realitat, a can Ramonet disposaven sempre de bons cuiners, que condimentaven les delícies maravelloses. Qui no ha conegut la gastronomia de can Ramonet, no pot tenir una idea del que arribà a ser aquest restaurant.

Can Ramonet tenia en tot lloc gran resonància. El restaurant era molt conegut pels sibaritas barcelonés, que aprecieaven en gran manera els plats apetitosos i suculents, cuinat exquisitamente. No hi ha dubte, encara queden persones que recorden vivament aquella bullabesa barroca que va mantener sempre una qualitat insuperable i acreditada. Als “gourmets”se’ls feia aigua a la boca. En els dos menjadors s’hi havien celebrat innombrables dinars de tota mena, nombrosos sopars comemoratius i infinitat de resopons platxeriosos.

A la planta baixa existia, a ma esquerra, la taverna. Va subsistir fins els primers anys de la tercera dècada. Els pescadors hi passaven les hores mortes, bevent i jugant a cartes.Quan es feren reformes, el lloc ocupat per la taverna fou suprimit. Aleshores el menjador quedà espaiós i còmode. La pianola presidia les expansions gastronòmiques, la música mecànica distreia els comensals mentre menjaven i bevien. Era doncs, des del principi una distracció joiosa, ben aceptada per tothom. S’hi havien celebrat àpats memorables, amb brindis, colorosos, amb discursos grandiloqüents i apoteòsics.

Els dies de la festa major l’afuencia de forasters era extraordinària. A l’hora de dinar o de sopar, els comensals que omplenaven les taules paladejaven un arròs amb llagosta, cosa fina, substanciosa .El pollastre rostit era inmillorable i delicat. El bacallà a la llauna arribava a tenir una categoría autèntica. Les anelles de calamar a la romana, un requisit del paladar. Tot anava ben regat amb copioses libacions d’excel·lents vins de marca. Cal palesar un detall curiós: molt abans de la funesta tragèdia de 1936, es menjaven quatre plats a cada repàs.

El menjador del primer pis era més íntim i familiar; aquí hom celebrava preferentment els banquets de gran importància. Els gremis commemoraven la festa del seu sant patró. També els botigues i menestrals, celebraven gastronòmicament la diada; s’alçaven de les taules satisfets, abarrotats i encesos. Els nuvis portaven a cap els alegres banquets. Els brindis de tots els dinars nupcials es disparaven en el moment que els invitats es sentien platxeriosos. Llavors, un senyor tot eufòric, amic del pare o bé del nuvi, es disposava a perorar entre aplaudiments.

Els partits polítics festejaven el triomf electoral amb àpats emmidonats. Hi assitia el bo i millor del partit i les faldilles més influents. Perquè el món va així. Els plats exquisits eren amenitzats amb xampany “Moët Chandon” o bé “Veuve Cliqcot” que durant el temps de la guerra europea els fabricaven a can Reventós i costava només sis pessetes. Avui aquest preu sembla un conte de “Les mil i una nits” . Els àpats polítics es caracteritzaven per la tanda de discursos altisonants, fogosos, farcits de demagògia. Es interessant constatar que la bona vida l’amor i la política constitueixen natural eufòria gastronòmica, que deixa sempre record plaents i inesborrables.

Pels menjadors de Can Ramonet  hi han passat innombrables personatges, Heus ací alguns de gran renom que ja no viuen entre nosaltres:
Maurice Chevalier, Josep M.a de Segarra, Francesca Bertini, Ricard Strauss, Manuel Azaña, Raquel Meller, Toresky, Ricard Zamora, Emili Vendrell, Enric Borràs, Amadeu Vives, Margarida Xirgu, Catarina Bàrcena, Gregori Martínez Sierra, Lluís Millet, Ventura Gassol, Pompeu Fabra, Joan Puig i Ferrater, Domènec i Muntaner, Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres, Puig i Cadafalch, Angel Guimerà, Ignasi Iglésias, Joaquim Folch i Torres, Sagi·Barba, Francesc Cambó, Jaume Borràs, Primo de Rivera… I també moltes altres personalitats badalonines.

Endemés, cal tenir en compte els directors d’indústria,pintors, metges, advocats, enginyers, sastres, notaris, mestres i fins alguna llevadora diplomada. D’altres persones que passaren per can Ramonet, només en resta una memòria incerta.

JOAN ABRIL

                                                                            *******************************




Can Ramonet cerró sus puertas en 1976 , el edificio se derribó en 2001 según urbanismo no se pudo restaurar la fachada debido a su elevado coste.

domingo, 8 de abril de 2012

Plaça del Vaixell Maria Assumpta


Un día paseando por Badalona, llegué a una de estas plazas nuevas que van surgiendo paralelas al mar, donde antiguamente solo había fábricas y hoy nos quedan sus chimeneas para recordarnos el pasado industrial de la ciudad, en el barrio del Progrès.




Me llamó la atención su nombre, “Plaça del vaixell Maria Assumpta”, nunca lo había oído y le di la vuelta a la plaza por si había una placa que explicara el por qué del nombre, no lo encontré, lo que si vi, y  de casualidad, fue el barco.





 
Cuando llegué a casa busqué en internet y resulta que dicho barco era una goleta polacra que se fabricó en Badalona en 1858 por el “mestre d’aixa” arenyense  Nicolau Pica i Vilà por encargo de su armador Josep Isern de El Masnou, y era el segundo velero más antiguo del mundo en funcionamiento.

 
El barco media 125 pies, fue construido con pino catalán y fue armado para transportar mercancías por el Atlántico. Cambió varias veces de dueño hasta que en 1980 llegó a manos del capitán Mark Lichfield cuando estaba a punto de ser destruido en Málaga. Se restauró y volvió a navegar en junio de 1982.
En junio de 1995 al yate le fallaron los motores frente a las costas de Cornualles en Inglaterra y se estrelló contra las rocas, de los catorce tripulantes que llevaba el María Assumpta, tres perdieron la vida.




 



Si os fijáis en el emblema de la colección de libros “A tot Vent” veréis el Maria Assumpta,; Josep Queralt y Marcel·lí Antich fundadores de Ediciones Proa, encargaron en 1928 el logotipo de la colección “A tot vent”, al pintor Josep Obiols con el encargo que fuese la silueta del velero Maria Assumpta, ya que había sido durante años el símbolo de espíritu emprendedor de la ciudad.







Ahora ya se un poco más de la relación que tiene una plaza de mi ciudad con un barco que se estrelló en Inglaterra.¿tu lo sabias?


viernes, 6 de abril de 2012

Procesión del Santo Entierro


Foto de La Vanguardia.com
La Hermandad del Santísimo Cristo Redentor y Nuestra Señora de la Soledad se funda en 1983 en San Juan de Llefiá con el nombre  “Asociación Virgen Peregrina” .
Un grupo de andaluces y extremeños se unen para recuperar las manifestaciones religiosas, en aquel momento no había ninguna en Badalona (la procesión del Silencio no se había recuperado).
La primera aparición pública tiene lugar en mayo de 1983, cuando se organiza por primera vez una modesta procesión de gloria por el barrio de Llefià en honor de Nuestra Señora del Rosario de Fátima. Dado el éxito del encuentro, el acto se repite cada mes de mayo hasta nuestros días. Como consecuencia, se generaliza el interés por conmemorar también la Pasión y Muerte de Nuestro Señor Jesucristo en Semana Santa. Es entonces cuando los fieles trabajan rigurosamente para emprender también una estación de penitencia. La primera vez que esto ocurre sería en la Semana Santa de 1984, saliendo desde su sede social en la víspera del Viernes Santo y recogiéndose en el mismo sitio.
Así, en 1999, la imagen del Cristo Yacente, que se encontraba ya en muy mal estado, se sustituye por una talla a tamaño real, obra del prestigioso imaginero sevillano Manuel Martín Nieto. De la misma forma, al año siguiente, el mismo escultor modela la imagen de Nuestra Señora de la Soledad y en 2003 la del Cristo Crucificado de la Divina Misericordia. Más adelante, en 2005, también se incorporan las imágenes secundarias que acompañan al Crucificado en el Paso del Calvario, dando así por concluido este proceso de regeneración de imágenes. Estas últimas corresponden a María, María Magdalena y Juan Evangelista, todas ellas igualmente talladas por el mismo artista de Morón de la Frontera.

Esta hermandad colabora con otros colectivos, entre ellos con la procesión del Silencio del casco antiguo de Badalona.


 



Recorrido:

  • Salida de la Parroquia de San Antonio
  • Ronda de San Antonio de Llefià
  • Avenida Doctor Bassols
  • Avenida Marquès de Sant Mori
  • Plaza Trafalgar
  • Subiendo por Pérez Galdós
  • Final en la Parroquia de San Antonio

jueves, 5 de abril de 2012

Procesión del Silencio /Processó del silenci

Fragmento extraído de un artículo de la Vanguardia del 7 de Abril de 1966 y escrito por José María Cuyás Tolosa.

A principios del siglo XVII contaba Badalona con unas 130 casas en el interior de la villa y unos 800 habitantes, siendo sus calles principales la de Dalt, conocida también  por la “Mongia”; la plaza pública (hoy de la Constitución), calle del Rech (en la actualidad Fluvià);”Devallada Carcenya” (ahora costa del Mecu) y camino de Barcelona.

La severa torre-fortaleza, de la poderosa familia Santcliment, y la antigua iglesia parroquial de Santa María, presidían el conjunto de viejas y modestas casas del barrio de la Sagrera (Dalt la Vila). Arenales desde el Camino Real (Francesc Layret) hasta el mar y bellas quintas en su campiña pertenecientes a linajudas de la vecina capital. Sus montes, poblados de espesos bosques, proporcionaban abundante caza a los “villanos” y potentados.

La tierra era de hecho la única fuente de riqueza de la entonteces Villa.
Esta fue la Badalona que vio nacer a la procesión del Jueves Santo.
En el manuscrito que se conserva en la biblioteca Colombiana de Sevilla, escrito a mediados del siglo XV, titulado “Practiques e Costumes de la Rectoria de Badalona”, se lee que en los días Santos sólo se celebraba el viernes “una missa, la major”.
Hasta el año 1628 no tomó cuerpo la procesión de “misterios” del Jueves Santo, como se desprende en un documento que existía en el destruido archivo de Santa María., cuyo encabezamiento decía:”Comissió per benehir los misteris de la Passió per la professó de Badalona y 40 días de perdó resant un parenostre”.
Repasando el libro de la Congregación de los Dolores” nos enteramos que en 1724 adquirió dicha Congregación “7 sivillas”, que habían de llevarlas “homens de bona fama y costa” , y, en 1725, que los Congregantes acompañaban a su “paso” vestidos con “vestes ab lo modo acostumat”. Es interesante consignar que en la citada anualidad los Administradores de las repetida Congregación impusieron como condición a los obreros de la parroquia que “tinguessen dos arregladors per conducir lo restant de la professó”, lo que da a entender que aquella no tendría mucha “longitud”.

Otra curiosa efemérides es la del año 1732, que no pudo celebrarse el desfile procesional debido a la “gran costel·lació de cadarns”.

A raiz de la instauración de la República en 1931, la centenaria procesión del Jueves Santo dejó de celebrarse hasta que, en 1939, terminada nuestra guerra, volvió a recorrer nuestras calles la procesión de “Misterios”. En 1940, don Juan Famadas y el firmante estructuraron y pusieron al día el antiguo y sentido desfile religioso, dando cabida en él a los gremios y sindicatos locales y nombrando comisiones de vecinos para que iluminaran adecuadamente las vías de tránsito. El éxito fue rotundo y completo. La procesión tardó hora y media en desfilar. El contingente de badaloneses y vecinos de la capital y pueblos de la comarca rebasó los cincuenta mil. Dicha anualidad significó una nueva y magnifica etapa de partida para la procesión del Jueves Santo que posteriormente, el activo Patronato que cuida y atiende su organización ha mantenido e intensificado, colocándola a nivel envidiable entre los desfiles religiosos que en aquella impresionante noche se celebran en Cataluña.      
                                                                          ******************


En el año 1974 se suspende y no vuelve a salir hasta 1987 gracias a la Iglesia de Santa María.
El año pasado estuvo a punto de no salir por problemas económicos, pero gracias a un grupo de ciudadanos la procesión sigue adelante.

Este año 2012 la Procesión del Silencio celebra los 375 años de historia y 25 de su recuperación.

          

lunes, 2 de abril de 2012

El carrer de Francesc Layret


 Anys enrera, els badalonis anomenavan “carretera” el carrer que durant un bon grapat d’anys portà el nom “Real”. Aquest carrer forma part del traçat de la carretera de Madrid a França, desde la Riera de Canyet, fins a la riera de Matamoros.
En els anys vint, esdesvinguè la primera dictadura, llavors el prohoms que tenien la paella pel mànec, posaren el carrer sota l’advocació del general Primo de Rivera. En proclamar-se la segona República, l’ajuntament republicà, dedicà el carrer a Francesc Layret. Un cop acabada la guerra fraticida dels tres anys, els vencedors de la “Cruzada” que vingueren en alliberar·nos, van tornar a posar sota l’advocació del general Primo de Rivera finalment, en implantar·se la democràcia els prohoms demócrats ressucitaven el nom de Francesc Layret.
A les acaballes dels anys deu, el carrer Real, presentava un aspecte bastant diferent de l’actual. Veure, ara, l’aspecte tal com era aquest carrer en els anys que us parlo i també les desaparicions i les tranformacions.

A la cantonada de la riera de Canyet la tenda de queviures i cansaladeria de Cal Ros, al costat, la botiga dedicada a la venda d’oli i de sabó, a la cantonada del carrer Arnús el taller de Can Farrers, ara hi ha un bar.

A l’altra cantonada, la fleca de l’Oriol, al costat la botiga de plats i olles. La casa on hi residia l’amic Francesc d’A Niubó, doctor en medicina, la casa de la familia Salsas, avui hi ha un gran edifici. El matalasser Cuscò, la barberia d’en Sensat, l’esperdenyeria d’en Vilalta i a la cantonada del carrer Lleó, l’esparteria d’en Villalonga.

Després, un matalasser, la barberia de l’Estevet , el gran cafè de ca l’Amat, l’estanc, el dentista Solé, la xocolateria i tenda de queviures d’en Ramonet i l’esperdenyeria d’en Casals.
Darrera la casa gran, el gran cafè Cuyàs, ara hi ha la caixa de Catalunya, després del carrer de Sant Miquel, la joyería de l’Oriol, passat el carrer de Sant Francesc d’Assis, la fonda del Vallés. A la cantonada del carrer del Carme, el grandios casal del Manyà sord, avui oficines del Rac.

A l’altra cantonada la fleca, la cotxeria de Cal Cai, Cal Xic de la Fonda i a la cantonada del carrer de la Mercé, la tenda de queviures de la tranquil·la, a l’altra cantonada la tenda de queviures de’n Pere Ranci. L’estanc d’en Manolo, una barberia, i un matalasser.


A la cantonada del carrer de Sant Pau la sucursal de la granja del Mas Ram. Un graner i a la cantonada de la Riera de Matamoros, la casa on hi va viure el Mestre Pompeu Fabra.
A la cantonada de la riera de Canyet, la cansalederia de la Matilde, la casa de la corderia Cuixart, la del boter, la de les planxaderes i la de Can Comas, formaven la placeta. El graner, la fusteria d’en Quim Fuster, l’edifici del P.U.F. i l’entrada a la serradora d’en Salsas. La casa del Llagosta, a la planta baixa s`hi havia establert la fonda d’en Belluguets, una manyeria i una taverna.

A la cantonada del carreró de Sant Joan, la taverna popular de Can Gatxó, a queatre passes la sasteria d’en Llebot. El bar d’en Niubó i a la cantonada del carrer de Sant Anastasi la xocolateria d’en Marine·lo.

A l’altra cantonada el local de la lliga Regionalista. El taller d’en Pujalà, constructor d’en carros. L’espardenyeria, el gran cafè del coro de Badalona. El fotògraf Xatart, la imprenta Casas, la sastreria.

Un cop passat el carrer del Temple, la capella de les monges franciscanes, ara hi ha un edifici, la cotxeria i estable de Cal Coi, un carrer sense sortida i l’escola de Arts i Oficis , un graner i el barri d’entrada al camí de la Torre Vella.
Enfront el cafè de Can Martir- Can Matri, com diu la gent, la parada del tramvía de Barcelona, unes cases més enllà, la ferreteria d’en Ribó, la fusteria d’en Solé, a la cantonada de la carretera de la Conreria.

A l’altra cantonada, la cotxeria d’en Roses, el carreter dedicat al transport de tots mena de “Carns”. Aquí exisitia la parada  del tramvía de Montgat. El taller de carroseries d’en Duran, a la cantonada de la riera de Matamoros, la fàbrica.



PINDARO